El Procés de Bolonya
El procés de Bolonya és el nom amb el que es coneix a tot un conjunt de mesures per tal de configurar el que s'anomena com Espai Europeu d'Ensenyament Superior o EEES.
Història:
Té com a precedent, l’any 1988, la signatura per part dels rectors d'universitats europees de la Carta Magna d’Universitats i deu anys després, el 1998, la Declaració de Sorbona en una reunió de ministres d’educació de quatre estats europeus (Alemanya, Itàlia, França i Regne Unit). Un any després, 29 ministres d’educació d’Europa signen la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés i en la qual s’estableixen els fonaments de l’EEES establint el 2010 com a data de finalització. En posteriors reunions, es perfilen més canvis i s'hi afegeixen més estats (Comunicat de Praga 2001, Comunicat de Berlín 2003, i Comunicat de Bergen 2005 ), encara que el ritme d'implantació és desigual entre els diferents signants.
Països signats:
Els països que formen part del procés de Bolonya són: Albània - Alemanya - Andorra - Armènia - Àustria - Azerbaidjan - Bèlgica - Bòsnia i Hercegovina - Bulgària - Croàcia - Dinamarca - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estònia - Finlàndia - França - Geòrgia - Grècia - Hongria - Irlanda - Islàndia - Itàlia - Letònia - Lituània - Luxemburg - Malta - Moldàvia - Noruega - Països Baixos - Polònia - Portugal - Macedònia - República Txeca - Romania - Rússia - Sèrbia - Montenegro - Suècia - Suïssa - Turquia - Ucraïna - Regne Unit - el Vaticà - Xipre.
Canvis:
El procés pretén crear un Espai Europeu d'Educació Superior en el que les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i es millori la mobilitat. Per aconseguir-ho, es pren com a exemple a seguir el model anglo-saxó, on les carreres s'estructuren en tres cicles: graus, màster i doctorat.[1] Algunes dels canvis més evidents són: Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS - European Credit Transfer System en anglès). Amb aquest es pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits arreu d'Europa. Per a mesurar-ho s'emfatitza el temps d'estudi que ha de dedicar l'alumne més que no el nombre d'hores lectives.Suplement Europeu al Títol. És un document que s'annexa al títol i que descriu els estudis cursats per tal de fer possible una homologació i comparació a nivell europeu.Sistema de titulacions de 2 cicles. Prenent com a model el sistema anglosaxó, les titulacions consistiran en un primer cicle genèric de 3-4 anys que dóna lloc al títol de Grau (bachelor en anglès) i un segon cicle de 1-2 anys al de Màster. La diferenciació entre diplomatures i llicenciatures, per exemple, s'esvaneix.Motivacions:
Amb aquest seguit de mesures es pretén promocionar: La mobilitat estudiantil i laboral arreu d'Europa, en consonància amb l'actual programa Erasmus.La configuració d'un sistema europeu d'educació i de recerca més atractiu a nivell mundial.Una millora de la incorporació dels estudiants al món del treball gràcies a un caràcter més modular de les titulacions. Tot i això existeix un ventall de motivacions no estrictament acadèmiques que vinculen el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior al desenvolupament de l'Acord General de Comerç de Serveis (ACGS), raó per la qual també ens trobem amb la creació d'un Espai d'Educació Superior Llatinoamericà i del Carib
Crítiques:
Des dels seus començaments, el procés ha patit les crítiques d'un gran nombre de sectors estudiantils a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i a la resta d'Europa en considerar que les reformes s'emmarquen en una progressiva política de privatització de l'ensenyament superior i precarització del món laboral. Es lamenta especialment que les propostes no garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les universitats públiques, portant a una conseqüent major dependència amb certs sectors empresarials, que condicionarien per altra banda el panorama acadèmic.[2] Els estudiants es queixen que aquest espai comporta també una "mercantilització" de les universitats, ja que expliquen que es promou, per exemple, que les empreses puguin finançar algunes titulacions en funció del seu interès, que s'eliminin les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s'hagin de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.[3] El 22 de novembre de 2008, després de manifestar-se en contra del Pla Bolonya, els estudiants inicien una tancada indefinida[4] al rectorat de la Universitat de Barcelona. L'anomenaran Tancada a la Central, i s'hi estaran ocupant els espais del rectorat de l'Edifici Històric quasi bé quatre mesos. El 18 de març de 2009, el rector Dídac Ramírez n'ordena el desallotjament[5] als mossos d'esquadra, que aquests executen de forma especialment violenta.
Referències:
Història:
Té com a precedent, l’any 1988, la signatura per part dels rectors d'universitats europees de la Carta Magna d’Universitats i deu anys després, el 1998, la Declaració de Sorbona en una reunió de ministres d’educació de quatre estats europeus (Alemanya, Itàlia, França i Regne Unit). Un any després, 29 ministres d’educació d’Europa signen la Declaració de Bolonya, que dóna nom al procés i en la qual s’estableixen els fonaments de l’EEES establint el 2010 com a data de finalització. En posteriors reunions, es perfilen més canvis i s'hi afegeixen més estats (Comunicat de Praga 2001, Comunicat de Berlín 2003, i Comunicat de Bergen 2005 ), encara que el ritme d'implantació és desigual entre els diferents signants.
Països signats:
Els països que formen part del procés de Bolonya són: Albània - Alemanya - Andorra - Armènia - Àustria - Azerbaidjan - Bèlgica - Bòsnia i Hercegovina - Bulgària - Croàcia - Dinamarca - Eslovàquia - Eslovènia - Espanya - Estònia - Finlàndia - França - Geòrgia - Grècia - Hongria - Irlanda - Islàndia - Itàlia - Letònia - Lituània - Luxemburg - Malta - Moldàvia - Noruega - Països Baixos - Polònia - Portugal - Macedònia - República Txeca - Romania - Rússia - Sèrbia - Montenegro - Suècia - Suïssa - Turquia - Ucraïna - Regne Unit - el Vaticà - Xipre.
Canvis:
El procés pretén crear un Espai Europeu d'Educació Superior en el que les titulacions puguin ser reconegudes a qualsevol país i es millori la mobilitat. Per aconseguir-ho, es pren com a exemple a seguir el model anglo-saxó, on les carreres s'estructuren en tres cicles: graus, màster i doctorat.[1] Algunes dels canvis més evidents són: Sistema Europeu de Transferència de Crèdits (ECTS - European Credit Transfer System en anglès). Amb aquest es pretén millorar la comparació i transferència dels cursos impartits arreu d'Europa. Per a mesurar-ho s'emfatitza el temps d'estudi que ha de dedicar l'alumne més que no el nombre d'hores lectives.Suplement Europeu al Títol. És un document que s'annexa al títol i que descriu els estudis cursats per tal de fer possible una homologació i comparació a nivell europeu.Sistema de titulacions de 2 cicles. Prenent com a model el sistema anglosaxó, les titulacions consistiran en un primer cicle genèric de 3-4 anys que dóna lloc al títol de Grau (bachelor en anglès) i un segon cicle de 1-2 anys al de Màster. La diferenciació entre diplomatures i llicenciatures, per exemple, s'esvaneix.Motivacions:
Amb aquest seguit de mesures es pretén promocionar: La mobilitat estudiantil i laboral arreu d'Europa, en consonància amb l'actual programa Erasmus.La configuració d'un sistema europeu d'educació i de recerca més atractiu a nivell mundial.Una millora de la incorporació dels estudiants al món del treball gràcies a un caràcter més modular de les titulacions. Tot i això existeix un ventall de motivacions no estrictament acadèmiques que vinculen el procés d'implementació de l'Espai Europeu d'Educació Superior al desenvolupament de l'Acord General de Comerç de Serveis (ACGS), raó per la qual també ens trobem amb la creació d'un Espai d'Educació Superior Llatinoamericà i del Carib
Crítiques:
Des dels seus començaments, el procés ha patit les crítiques d'un gran nombre de sectors estudiantils a Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i a la resta d'Europa en considerar que les reformes s'emmarquen en una progressiva política de privatització de l'ensenyament superior i precarització del món laboral. Es lamenta especialment que les propostes no garanteixen un finançament adequat ni dels estudiants ni de les universitats públiques, portant a una conseqüent major dependència amb certs sectors empresarials, que condicionarien per altra banda el panorama acadèmic.[2] Els estudiants es queixen que aquest espai comporta també una "mercantilització" de les universitats, ja que expliquen que es promou, per exemple, que les empreses puguin finançar algunes titulacions en funció del seu interès, que s'eliminin les carreres que no tenen sortides laborals concretes, que s'hagin de pagar màsters per tenir nivell de llicenciatura o que es doni preeminència a les beques-crèdit en comptes de les beques sense contrapartida.[3] El 22 de novembre de 2008, després de manifestar-se en contra del Pla Bolonya, els estudiants inicien una tancada indefinida[4] al rectorat de la Universitat de Barcelona. L'anomenaran Tancada a la Central, i s'hi estaran ocupant els espais del rectorat de l'Edifici Històric quasi bé quatre mesos. El 18 de març de 2009, el rector Dídac Ramírez n'ordena el desallotjament[5] als mossos d'esquadra, que aquests executen de forma especialment violenta.
Referències:
http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56645/la/comissio/europea/qualifica/lamentable/la/violencia/barcelona/pel/pla/bolonya.html↑ http://www.elsepc.org/documents/dossier_agcs_eduacio.pdf↑ http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/56645/la/comissio/europea/qualifica/lamentable/la/violencia/barcelona/pel/pla/bolonya.html↑ Els manifestants del Pla Bolonya ocupen el Rectorat de la UB després d'una càrrega policial (324.cat, 22-11-2008)↑ Els Mossos desallotgen els estudiants de la UB que fa quatre mesos que hi estan tancats (AVUI.cat, 18-03-2009)
No hay comentarios:
Publicar un comentario